L’Ajuntament avala el flex living amb restriccions, limitant-lo a zones no residencials. La decisió obre un debat de fons sobre quin model de ciutat vol Sant Cugat i si pot acollir fórmules innovadores sense perdre el seu caràcter consolidat.

L’Ajuntament de Sant Cugat acaba de donar llum verda al model de flex living, sempre que no afecti les zones residencials tradicionals. La decisió arriba en un moment en què les fórmules d’habitatge flexible guanyen pes a les ciutats metropolitanes, però obre interrogants sobre la compatibilitat d’aquests models amb l’essència residencial que ha definit Sant Cugat durant dècades. La restricció territorial pot ser una garantia o una porta entrebada.

Què és el flex living i per què arriba ara

El flex living és una modalitat d’habitatge que combina la flexibilitat dels lloguers de curta i mitjana durada amb serveis integrats, pensada per a professionals mòbils, estudiants o persones en transició vital. No és turístic ni és lloguer tradicional: se situa en una zona grisa que molts ajuntaments encara estan aprenent a regular.

La seva arribada a Sant Cugat no és casual. La ciutat té una posició estratègica a l’àrea metropolitana, bon transport, entorn de qualitat i un mercat immobiliari amb preus elevats que dificulten l’accés convencional. Per als operadors del sector, Sant Cugat reuneix condicions ideals. Per a l’Ajuntament, representa un repte: com integrar models nous sense desdibuixar el perfil residencial que ha estat el seu actiu principal.

La decisió municipal: aval amb condicions

L’Ajuntament ha optat per una via intermèdia. Avala el model, però amb una restricció clara: només en zones no residencials. Aquesta limitació busca preservar els barris consolidats, evitant que edificis d’habitatges tradicionals es transformin en espais de rotació constant, amb els problemes de convivència i pèrdua de comunitat que això pot comportar.

La mesura té lògica urbanística. Les zones no residencials, sovint amb ús terciari o mixt, tenen una dinàmica diferent: menys vincle veïnal, més trànsit de persones, menys sensibilitat als canvis d’ús. Concentrar-hi el flex living pot minimitzar friccions. Però també planteja preguntes: quantes zones no residencials té Sant Cugat amb prou potencial per acollir aquest model? Si l’oferta queda limitada, tindran els operadors prou marge per fer viable el negoci? I si no el tenen, tornaran amb demandes de flexibilitzar la norma?

El risc de la porta entrebada

Aquí rau la tensió de fons. Sant Cugat ha crescut com a ciutat residencial de qualitat, amb barris on la comunitat veïnal és un valor tangible. La rotació pròpia del flex living, amb estades de pocs mesos, xoca amb aquesta lògica. Permetre’l en zones limitades pot ser una solució de compromís, però també pot convertir-se en el primer pas d’un procés de normalització que, amb el temps, pressioni per ampliar-se.

No és un escenari hipotètic. En altres ciutats metropolitanes, models similars han començat amb restriccions que, davant la pressió del mercat i els arguments de llibertat d’empresa, han anat cedint. La pregunta no és si el flex living és bo o dolent en abstracte, sinó si Sant Cugat té prou claredat sobre quin model de ciutat vol i prou capacitat de mantenir-lo davant les dinàmiques del mercat immobiliari.

Convivència i comunitat: el factor oblidat

Un dels aspectes menys visibles, però més rellevants, és l’impacte sobre la convivència. Els edificis residencials funcionen, en part, perquè hi ha una certa estabilitat: la gent es coneix, es respecta, comparteix normes implícites. Quan la rotació és alta, aquesta trama es debilita. No és qüestió de criminalitzar qui busca flexibilitat, sinó de reconèixer que models diferents generen dinàmiques diferents.

Limitar el flex living a zones no residencials és una manera de protegir aquesta trama. Però també és una aposta per un model de ciutat on la comunitat segueix tenint pes. En un context metropolità on la lògica de mercat tendeix a imposar-se, aquesta opció té valor. La qüestió és si l’Ajuntament serà capaç de sostenir-la quan arribin les pressions.

El debat de fons: innovació o essència

El cas del flex living a Sant Cugat condensa un debat més ampli. D’una banda, hi ha l’argument de la innovació: les ciutats han d’adaptar-se a noves realitats, acollir models que responen a necessitats emergents, no tancar-se en banda. De l’altra, hi ha l’argument de l’essència: no tot model és compatible amb qualsevol ciutat, i preservar el caràcter residencial no és conservadorisme, sinó defensa d’un actiu col·lectiu.

La decisió municipal intenta equilibrar tots dos arguments. Permet la innovació, però la canalitza. El problema és que l’equilibri és fràgil. Si les zones no residencials resulten insuficients, la pressió per ampliar creixerà. Si els operadors troben obstacles, buscaran altres fórmules o altres municipis. I si el model es consolida sense friccions, pot acabar normalitzant-se i expandint-se.

Què es juga Sant Cugat

Sant Cugat es juga la capacitat de definir el seu propi model urbanístic en un context metropolità cada cop més competitiu i menys diferenciat. La ciutat ha basat bona part del seu atractiu en ser un espai residencial de qualitat, amb comunitat, serveis i entorn. Introduir models que prioritzen la flexibilitat i la rotació pot erosionar aquesta identitat si no es fa amb cura.

La restricció a zones no residencials és un bon punt de partida, però no és una solució definitiva. Requereix seguiment, capacitat de dir no quan calgui i claredat sobre els límits. Perquè el risc no és el flex living en si mateix, sinó la deriva cap a un model de ciutat on tot és negociable i on l’interès del mercat acaba pesant més que el projecte col·lectiu.

- Et Recomanem -