Dolors Miquel relata la seva experiència amb el càncer: “La bogeria em va ajudar a poder viure”

ACN Barcelona – Un diagnòstic et pot enfonsar en un pou molt profund, fins al punt de buscar clíniques a l’estranger per a poder posar fi a la teva vida. Així ho admet la poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960), que ironitza amb la situació: “Vaig trobar que fins i tot morir-se et costa una morterada”. Acaba de publicar el llibre ‘El pit adormit’ (Grup 62), on el viatge al passat li serveix de refugi davant els horitzons difusos que suposa un càncer de pit. En una entrevista a l’ACN, l’autora assegura que va escriure l’obra gairebé des de la demència: “Em va semblar que la bogeria ajudava a poder viure. Sense bogeria, l’ésser humà segurament fracassaria. No podria tirar endavant. Sempre dins uns límits, és clar, perquè si els traspasses estàs perdut”.
A l’assaig literari ‘El pit adormit’, Dolors Miquel relata de primera mà la seva pròpia vivència del càncer de pit i del desgastant tractament mèdic. Un testimoni personal que barreja amb la reflexió històrica sobre la visió del pit de la dona; política sobre el negoci de les farmacèutiques, i filosòfica sobre el pla corporal i espiritual. També es refugia en les memòries d’una generació de poetes amb moltes llums i també ombres.

En una entrevista amb l’ACN, Dolors Miquel explica que ‘El pit adormit’ l’ha estat escrivint durant els últims “tres anys i escaig”, gairebé com una obsessió. “Cada dia, cada dia, cada dia. I dissabte i diumenges, és clar”, assenyala, i afegeix en aquest sentit: “De vegades em pregunto com ho he pogut fer, per com està escrit. Com ho he pogut fer cada dia, quan no tenia cap mena de força de totes les putades”.

La poeta lleidatana admet que la posen “negra” que es facin servir conceptes com “guerra” o “batalla” a l’hora de referir-se als pacients de càncer, i de la por i l’estigma que l’acompanyen. “Et diuen de seguida que et posaràs bé, que hi ha molts avenços. Però és una loteria. Durant aquest llibre s’han mort dues amigues meves malgrat tots els avenços”, diu. “La gent en fuig. Els incomoda. Perquè parlar del càncer és parlar de la mort”, rebla.

El llibre també vol ser una esmena parcial al món mèdic i farmacèutic. “El sistema farmacèutic és una màfia terrible. Hi ha medicaments que van bé, els treuen de circulació i els tornen a fer entrar al triple de preu”, denuncia Dolors Miquel, que veu els sistemes mèdics “com els estats mateixos, com si fossin exèrcits seus”.

“Nosaltres hem d’estar sans per tal de poder treballar, que és el que fem en aquest món: treballar per als capitalistes, perquè altres facin diners”, reflexiona l’autora, que exclama: “Ai Marx! Ai Engels!”.

Una generació patriarcal

Per a poder portar aquest tractament oncològic, Dolors Miquel diu que “et refugies en el que sigui”. En el seu cas, en el passat, en la història de la seva generació de poetes, que va començar pels volts del 1997. “Hi he trobat molta passió. Potser coses que ara ja no es fan tant”, lamenta. I desenvolupa: “Les coses, quan es repeteixen, perden valor. Fins i tot fer sexe. Si el fas cada dia durant tres anys, no és el mateix”. Pregunta sobre la poesia catalana avui, fa servir el mateix símil: “Fan massa sexe”.

No obstant això, la poeta també veu ombres, com la d’un sector absolutament masculinitzat, que considera que no ha canviat. “Sempre són ells els que diuen el que és bo, el que és dolent. Els llocs de poder continuen en mans d’homes”, critica l’autora. “Jo, fins i tot ara que soc vella gairebé, moltes vegades he de defensar el meu pensament. I potser algú altre, que ha treballat la meitat que jo, com que és un home, passa tranquil·lament”, insisteix.

La deriva cap a l’extrema dreta

Enguany fa 10 anys de la polèmica pel poema ‘Mare nostra’ que Dolors Miquel va recitar als Premis Ciutat de Barcelona, que li van comportar la persecució judicial per part d’organitzacions ultres. “Va començar amb la llei mordassa. I és una deriva molt perillosa. Les coses les has d’agafar al principi. No les has de deixar passar i fer veure que no passa res”, sosté.

En la mateixa línia veu el creixement de l’extrema dreta de Vox i Aliança Catalana. “Aquesta dona de Ripoll, la trobo fastigosa. No la suporto”, afirma Dolors Miquel, que conclou: “És molt llesta, perquè agafa arguments que ningú gosa tocar, els posa sobre la taula i dona solucions bastant nazis i feixistes”.